En aquestes ratlles volem posar en relleu quins són a grans trets els principals recels, els reptes i les oportunitats existents per tal de copsar la coherència i necessitat d’una «eclesiologia encarnada», i encaminar-nos-hi. Per això ens remuntarem prèviament a destacar els elements que han ajudat a enfortir aquesta relació entre el principi d’encarnació i l’eclesiologia, per tal d’aterrar en un dels moments clau pel que fa al pensament eclesiològic del Concili Vaticà II, el passatge de LG 8. Aques-ta herència que rebem avui, passats més de 50 anys del darrer Concili de l’Església, ens permet d’acceptar i afavorir una concepció dinàmica del principi d’encarnació, fet que ens aproximarà també a una comprensió més aprofundida del moment actual que vivim, no només com un canvi d’època, sinó com un moment en el qual se’ns fa necessari redescobrir la identitat missionera de l’Església local, plenament sinodal, en sintonia amb l’Església universal. La complexitat de l’Església obeeix, com explicarem, a una complexa encarnació, des de la qual podrem sostenir una reflexió eclesiològi-ca que vol ser plenament encarnada, i per tant, des d’una òptica pastoral, adreçada a ser vivament inculturada.
